Els incidents d’aquests darrers dies en el barri de Sants i en diversos barris de Barcelona arran del desallotjament de Can Vies evidencien, més allà de la gravetat dels fets concrets, dues qüestions principals: per un costat, la creixent distància de sectors significatius de la ciutadania envers la política institucional; per l’altre, la importància que prenen les iniciatives d’innovació social en l’actual conjuntura de crisi econòmica i social. Comencem per aquest darrer tema. En un context en el les administracions públiques –per impotència o per pròpia voluntat- renuncien a satisfer les promeses de l’Estat del Benestar, les iniciatives ciutadanes destinades a fer front a la crisi i els seus efectes prenen una importància creixent. Com ja hem tingut ocasió de comentar aquí, aquestes iniciatives són de dos tipus: unes prenen formes caritatives i solidàries amb l’objecte, sobretot, de pal·liar les situacions de privació material; d’altres, sense renunciar a aquesta tasca solidària, tracten, a més, d’apoderar les comunitats locals per tal de reclamar els seus drets i per construir allò que podrien ser alternatives a l’actual organització social. Aquests darrers són els denominats moviments d’innovació social. Resulta interessant i significatiu que l’acció d’aquests moviments es centri, sobretot, en l’àmbit de la reproducció social, més que no pas en el món del treball, on per molt de temps s’han concentrat els principals conflictes socials. Això fa que la seva acció tingui una incidència rellevant en allò que podríem considerar els corol·laris urbans de la pugna sobre l’Estat del Benestar: la qüestió de la casa (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), els espais verds (horts urbans), el consum (cooperatives, Som Energia) i els centres cívics (espais autogestionats com la Carboneria o Can Vies). Al nostre entendre, allò que confereix força i capacitat d’irradiació a aquest moviments en la ciutat és precisament el retrocés de les polítiques socials, per una banda, i la prevalença dels interessos privats en l’àmbit de l’habitatge i de la gestió urbana, per l'altra. La seva naturalesa i evolució no es troba, tanmateix, exempta de limitacions i aspectes polèmics. Com ha mostrat elMapa de la Innovació Social elaborat recentment a la Universitat Autònoma de Barcelona, els moviments d’innovació social tendeixen a radicar-se no tant en aquells barris amb població més pobra i més desproveïts de serveis, sinó en d’altres relativament més benestants que compten amb un més alt capital urbà i major capacitat de reacció (Sants, en seria un bon exemple). D’altra banda, l’efectivitat de les iniciatives s’ha mostrat alta des del punt de vista defensiu (la PAH n’és una bona mostra) i a l’hora de promoure accions significatives, però de cap manera han assolit la dimensió que els permeti substituir les polítiques públiques, ni tan sols compensar els efectes del retrocés d’aquestes. Són aquestes limitacions les que han portat a afirmar que els conflictes a l’entorn de les iniciatives d’innovació han de ser considerats, de moment, més com a símptoma que com a expressió d’una alternativa en vies de consolidació. Ara bé, hi ha un segon aspecte que fomenta la seva importància i atracció: la creixent desconfiança de parts significatives de la ciutadania envers els canals establerts de representació política i les institucions. En aquest context, els moviments de caràcter disruptiu, exteriors a la política institucional, generen una simpatia i tenen una atracció major. Aquesta circumstància hauria de constituir una crida a la responsabilitat: per a uns, a no malbaratar amb accions estèrils aquesta simpatia i capacitat d’irradiació; per als altres, a no preservar en les polítiques i les pràctiques que contribueixen a anar eixamplant més i més aquella desconfiança. [Foto: Wikipedia Commons]

divendres, 30 maig de 2014

Innovació i conflicte social: Can Vies com a símptoma

Els incidents d’aquests darrers dies en el barri de Sants i en diversos barris de Barcelona arran del desallotjament de Can Vies evidencien, més allà de la gravetat dels fets concrets, dues qüestions principals: per un costat, la creixent distància de sectors significatius de la ciutadania envers la política institucional; per l’altre, la importància que prenen les iniciatives d’innovació social en l’actual conjuntura de crisi econòmica i social.

Comencem per aquest darrer tema. En un context en el les administracions públiques –per impotència o per pròpia voluntat- renuncien a satisfer les promeses de l’Estat del Benestar, les iniciatives ciutadanes destinades a fer front a la crisi i els seus efectes prenen una importància creixent. Com ja hem tingut ocasió de comentar aquí, aquestes iniciatives són de dos tipus: unes prenen formes caritatives i solidàries amb l’objecte, sobretot, de pal·liar les situacions de privació material; d’altres, sense renunciar a aquesta tasca solidària, tracten, a més, d’apoderar les comunitats locals per tal de reclamar els seus drets i per construir allò que podrien ser alternatives a l’actual organització social. Aquests darrers són els denominats moviments d’innovació social.

Resulta interessant i significatiu que l’acció d’aquests moviments es centri, sobretot, en l’àmbit de la reproducció social, més que no pas en el món del treball, on per molt de temps s’han concentrat els principals conflictes socials. Això fa que la seva acció tingui una incidència rellevant en allò que podríem considerar els corol·laris urbans de la pugna sobre l’Estat del Benestar: la qüestió de la casa (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), els espais verds (horts urbans), el consum (cooperatives, Som Energia) i els centres cívics (espais autogestionats com la Carboneria o Can Vies).

Al nostre entendre, allò que confereix força i capacitat d’irradiació a aquest moviments en la ciutat és precisament el retrocés de les polítiques socials, per una banda, i la prevalença dels interessos privats en l’àmbit de l’habitatge i de la gestió urbana, per l'altra. La seva naturalesa i evolució no es troba, tanmateix, exempta de limitacions i aspectes polèmics. Com ha mostrat elMapa de la Innovació Social elaborat recentment a la Universitat Autònoma de Barcelona, els moviments d’innovació social tendeixen a radicar-se no tant en aquells barris amb població més pobra i més desproveïts de serveis, sinó en d’altres relativament més benestants que compten amb un més alt capital urbà i major capacitat de reacció (Sants, en seria un bon exemple). D’altra banda, l’efectivitat de les iniciatives s’ha mostrat alta des del punt de vista defensiu (la PAH n’és una bona mostra) i a l’hora de promoure accions significatives, però de cap manera han assolit la dimensió que els permeti substituir les polítiques públiques, ni tan sols compensar els efectes del retrocés d’aquestes.

Són aquestes limitacions les que han portat a afirmar que els conflictes a l’entorn de les iniciatives d’innovació han de ser considerats, de moment, més com a símptoma que com a expressió d’una alternativa en vies de consolidació. Ara bé, hi ha un segon aspecte que fomenta la seva importància i atracció: la creixent desconfiança de parts significatives de la ciutadania envers els canals establerts de representació política i les institucions. En aquest context, els moviments de caràcter disruptiu, exteriors a la política institucional, generen una simpatia i tenen una atracció major. Aquesta circumstància hauria de constituir una crida a la responsabilitat: per a uns, a no malbaratar amb accions estèrils aquesta simpatia i capacitat d’irradiació; per als altres, a no preservar en les polítiques i les pràctiques que contribueixen a anar eixamplant més i més aquella desconfiança. 

[Foto: Wikipedia Commons]